De fet, no sé a què ve…

… Als catorze anys creus que et menjaràs el món, que els grans viuen amargats i no en tenen ni idea. Veus el futur amb optimisme, t’omplen els somnis i les il.lusions, i tot sembla brillant i de colors. Als vint-i-viut ja saps que com a molt et menjaràs de tant en tant un dolç i que si no vigiles, es posarà de través en la teva figura. Els grans continuen amargats i la seva amargor comença a fer-se la teva, i ni ells tenen ni idea ni tu tampoc. El futur ja no és tan optimista, els somnis i les il.lusions semblen allunyar-se i s’emplacen en un espai difús, i les lluentons i les coloraines queden reduides a algunes situacions que sovint es presenten sense demanar-t’ho i són capaces de fer-te tornar a ser catorze anys més jove.

… Passen els anys i has anat construint una cuirassa que, quan més la necessecites, demostra no ser tan eficient com voldries. Et sents fràgil, vulnerable, i encara no has descobert quin és el teu lloc. Intueixes que darrera la màscara de les converses buides, en més d’una ocasió, s’amaguen les mateixes emocions i les mateixes pors que t’omplen, i, malgrat aquest coneixement, calles i escoltes la buidor d’unes paraules dites sota la necessitat d’escoltar-se en veu alta aquelles mentides que voldrien ser veritats. I de sobte descobreixes però, que no estàs sola, que algú més parla amb una veu semblada a la teva i en la seva remor t’hi refugies. Busques aquelles converses callades, aquells silencis còmplices, aquelles paraules anònimes, i saps que si bé tot no és tan bonic com hauries volgut, tampoc és tan lleig com podries creure.

~ per manuscrits a febrer 2, 2010.

4 Respostes to “De fet, no sé a què ve…”

  1. després arriben els 36 i t’adones de fa dècades que no tens res clar, ni cap certesa, ni cap rumb…

    ummm… disculpa el to, avui m’ha tocat un dimarts guerrer com pocs.

    una abraçada!

  2. Abans dels 36, arriben els 32, però res no ha canviat des que en tenies 28. Molts alts i baixos, molts moments feliços i altres de tristos, però sobretot, la sensació de buidor, de que manquen coses, de que no tens res clar, ni d’on vens ni cap on vas, i comences a pensar que qui realment no en té ni idea ets tu mateix, però no és cert, perquè molta gent està com nosaltres, més joves, més grans, i de la nostra mateixa edat.

    Però deixar-ho així, que en definitiva és la meva versió dolenta de les teves paraules, seria injust. Acabes amb un altre to, i no vull deixar de destacar-ho. Potser és la primera vegada que he tingut clar del tot de què parles (què vols, no dono per més), i estic content. El teu final és esperançador, perquè saps que hi ha coses que no van, i algunes mai seran com les havies pensat. Però d’altres poden ser, pots estar aconseguint alguna cosa important que acabarà passant per sobre de moltes altres. Espero que així sigui. Creu-me, potser mai sabrem on estem, ni d’on venim i encara menys cap on anem, però aquesta vida pot arribar a ser meravellosa.

  3. La vida no és que pugui ser meravellosa, n’és! el que passa és que no sabem viure-la… de moment i/o a moments.

    M’agrada que sigueu aquí. Tots dos. 🙂

  4. La primera part de l’escrit la vaig escriure fa uns anys i la vaig trobar de casualitat, un dia d’aquests que et dóna per endreçar el caos del teu voltant, potser perquè amb el caos interior ja és suficient. La segona part és escrita ara.
    Suposo que tenim quelcom de polièdrics, que fa que a cada cara la llum s’hi reflexi d’una manera diferent i si les anessim juntant totes obtindriem un prisma únic, de creixement constant… La vida, la nostra, aquesta que anem fent dia a dia, amb les seves llums increïbles i les seves ombres, necessàries encara que no ens agradin i ens facin mal, és meravellosa i a mida que l’anem vivint, anem aprenent, a salts i a cops i a passes llargues i curtes, a viure-la, amb els tots seus més i els tots seus menys. I difícilment sabrem la resposta a qui ets, d’on vens i a on vas, però anirem construint allò que més s’assemblarà a la solució d’aquestes grans preguntes… i el que més m’agrada és poder-ho compartir amb vosaltres, perquè sou aquí, tots dos, gràcies…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: