Des de la finestra…

•Juny 21, 2015 • 2 comentaris

ventanas_20  … uns ulls, miren i observen. Segueixen els moviments i els sons. Davant seu, l’espai es fa immens. Esdevenen espectadors i testimonis. I riuen i ploren, i criden i xiuxiuegen. Continuen mirant. Segueixen observant. I, tot passa.
… es desfà. Lentament. El contorn es desdibuixa. En un intent de refer-se, alça els braços, estira les mans i els dits quasi toquen el cel. Cau a terra. No es pot alçar. Es confon amb el fang i la pluja. la pluja… Tot al seu voltant fa olor de pluja, i de bosc i de terra. I li agrada. I decideix deixar els seus ulls, ancorats a la finestra.

Retalls…

•Setembre 22, 2014 • 2 comentaris

recortes_inmensidad3_nicoletta_tomas

 

… de paper. Retallo. Escapço mots. Desconnecto frases. Els enganxo. Lletres diferents sobre formats desiguals. Veus. Xivarri. Remor llunyana que batega, que crida, que calla.

Retallo silencis, espais en blanc, caigudes d’ulls i mossegades de llengua. Retallo i retallo i faig el meu propi calidoscopi. I el giro i el giro i ja no sé on comença.

I de tants retalls, faig un tot. Una immensitat que no acaba, que em xucla, que m’estreny i ofega. Trec el cap, amago el cos, giro els ulls, paro les orelles i aixeco les mans, seguint corbes, dibuixant imatges.

Miro als peus, envoltats de petits fragments, amb paraules seves, teves, nostres, tant és… són paraules, són veus… són petits moments.

Colors…

•Març 3, 2014 • 2 comentaris

suzannewoolcott_23 … Lluny d’aquí i d’allí, omplo el pinzell de colors: ara aquest, ara aquell. Pinto amb traç precís els petits detalls i amb formes breus la composició pren cos, es concreta i es defineix. Aquí més llum. Una passada de color. Ara, més cos. Una empremta densa. Allí, ombra. Un to fosc. Giro la paleta de colors i la torno a girar.

Versions…

•febrer 19, 2014 • 2 comentaris

Passant pàgines…

•febrer 7, 2014 • 3 comentaris

… Recupero escrits i paraules, sense rumb. Torno a llegir llibretes, plenes de tinta apretada, a voltes lligada. No sabria dir per què. O potser sí. Aquest fred que entra dins i no et deixa. Aquesta grisor humida. En moments així, el temps sempre va bé per fugir de les respostes crues que poden ferir. Parlar dels núvols, sovint és més fàcil que mirar cara la realitat.

… Aixeco una llibreta a l’atzar. La sacsejo, suau. I, lentament, comencen a caure paraules: primer un tímid xim-xim, després una pluja fina, cada cop més grossa. No hi ha paraigua capaç d’aturar-les. I em mullo.

I es feien petons…

•febrer 5, 2014 • 3 comentaris

 

Sorgint de la cendra…

•febrer 1, 2014 • 3 comentaris

images … El cos nu, les ales desplegades, el cap alçat i els ulls mirant el cel que s’obre sobre seu. El batec del cos calent i l’aire fred. L’impuls i el vol. Primer insegur, després ferm. Amunt. Amunt. Buscant el terrat dels núvols, per allí planar i mirar avall. Avall. Avall. La immensitat, el blau, el blanc, el gris, el rosa. A frec de cos, d’ala, de ploma. Els ulls mirant lluny. Perdent-se en un horitzó, que ni és una ratlla, ni un final. Que és fal·làcia i quimera, somni i desig. On vas ocell de cendra? T’ho demano a cau d’orella, sense moure els llavis, amb aquella veu  que ressona profunda i callada i que es queda dins, roent. On Vas?! I ara ho crido, als quatre vents, als quatre cantons, alt i clar. I un gemec surt de dins teu, tallant-ho tot, fregant, rascant, ferint. Clavant-se roent com una fiblada, dins, ben endins. Ocell, on vas…? Et demano amb un fil de veu, suau, dolç, tendre. I em respon el vent que em porta l’olor de les teves ales, de les teves plomes. I em respon la lluentor de la teva mirada. I caic a terra, i començo a fondre’m, a desfer-me, lentament, barrejant-me amb la terra i la cendra. Perquè no sóc feta de roca, ni de vidre, ni d’aigua, ni de fang. Perquè sóc feta de sal i em faig i em desfaig… i em torno a fer i a desfer.

Cançó de l’enyor…

•Octubre 10, 2012 • 3 comentaris

… Et desdibuixes, de fora cap endins. Els contorns es dissolen. S’esborren arestes i corbes, fonent-se.

… Em desdibuixo, de dins cap enfora. Els límits es perden, es confonen. Ja no hi són.

… Als nostres peus, un toll d’aigua bruta, enfosquida. Tèrbola. Sense cap reflex perdut. Sense cap llum mandrosa.

… Només un ressó, persistent i llunyà… una cançó d’alló perdut, dolçament recordat i agrament enyorat.

Dona de sal…

•Desembre 9, 2011 • 1 comentari

… I l’aigua l’havia desfet. S’havia endut part d’ella, barrejant aquella blancor amb el fang brut i fred de la terra. El temps la va endurir, primer per fora, més tard per dins. Només era un munt de sal bruta, barrejada, tacada… ignorada. Però un dia, sense saber com ni per què, unes mans la van recollir. Amb cura la van triar, separant cada gra de sal de cada gra de terra. Mai més podria recuperar la seva forma original. Ara en tenia una altra. Es mirava sense reconèixer qui era aquella imatge que el mirall li retornava. Havia d’aprendre, cada contorn, cada ombra, i fer-se seu aquell reflex.

Reflexions sense ordre…

•Març 30, 2011 • 3 comentaris

No sé si passa sovint allò de tenir moltes paraules al cap, voler expressar-ho amb un mínim ordre i veure que t’embranques i no saps com sortir-te’n.

Fa temps, de fet, en començar aquests fragments manuscrits, tenia clar que volia  transcriure tot de paraules que anava escrivint aquí i allí. Retallar-les, posar-les unes al costat de les altres. Potser sí que volia intentar una mena de trencacloques sense tenir la fotografia davant. No sabria dir si ho he aconseguit o no, de fet, i amb tota sinceritat, he acabat escrivint sense prèvies, directament, i la fluctuació dels fragments n’és una mostra. He parlat, més o menys obertament, d’allò que d’aguna manera em bullia al cap, ara un llibre, una imatge, una reflexió, una situació personal… i ara… no ho sé… potser no és el moment de decidir cap moviment, però els fragments es queden aquí.

No atançaré cap flama al manuscrit ni em quedaré mirant la seva combustió.

Deso la llibreta, encara amb pàgines en blanc, sense treure’m la tinta dels dits.