Etcètera…

•Març 20, 2011 • 4 comentaris

… Parlo així, en veu baixa. I si et dic la veritat, no sé ben bé perquè. No et passa que després de llegir un llibre quedes tocada o tocat? A mi sí. Potser per veure masses coses meves reflexades en un mirall que no esperava, potser per escoltar en altres veus allò que jo callava. No ho sé. Sovint em passa. Llegir i d’alguna manera llegir-me. De què parlo? D’un llibre i d’una ressenya, o comentari o digue-li com vulguis. Hi ha moments en que una es treuria el barret, i ara si en dugués, ho faria.

Ja veus…

•gener 30, 2011 • 2 comentaris

… Continuo com sempre. No puc dir massa més, que ja és molt dir en aquests temps que corren. Perquè una cosa és segur: corren. I és que el temps em fuig, em cau , s’escola, i sembla anar revolucionat o potser és que jo estic aturada, com si una àncora em tingués fixada, vés a saber on! No he deixat mai de fer el que feia. Simplement he continuat amb aquell jo, el que més m’omple, sense que això vulgui dir que aquest jo no m’ompli. I, tot d’una, he sentit enyorança. D’aquella que et deixa un regust agredolç i he tornar a mirar-me en aquest mirall que creia oblidat, però que mai ha deixat de reflexar una part de mi.

Vull ser una noia Yoshimoto…

•Octubre 31, 2010 • 2 comentaris

… Manllevo i modifico una frase, i no em fa vergonya reconèixer que vull ser una noia Yoshimoto. No vull trobar el final de l’arc de Sant Martí, ni ser besada pel príncep, ni fregar la llàntia meravellosa, ni convertir-me en escuma de mar, ni patir encanteris, ni veure com les bones accions sempre són compensades amb escreix per l’acció d’una vareta. No. Vull tenir pors i dubtes, enfrontar-me cada dia amb el reflex del mirall, plorar fins que el cor quedi sense llàgrimes, riure fins que la panxa arribi al límit de la seva resistència, beure per ofegar el temps, trobar-me davant d’una cruïlla, acceptar que tal i com hi ha la vida també hi ha la mort, creure que les essències d’aquells a qui estimo sempre les duré dins meu, no com una càrrega sinó com una companyia. Sí. I tenir sempre present que les coses, són com són.

Mantinc aquests i tots els drets…

•Octubre 5, 2010 • 3 comentaris

… Mantinc el dret de cridar i de callar i de riure i de plorar i de somiar i d’enfonsar-se i de pensar i d’acceptar i de parlar i d’escoltar i de gaudir i de patir, perquè mantinc el dret de viure amb totes les oscil.lacions possibles entre els extrems contraris.

Hi havia una vegada…

•Setembre 29, 2010 • 4 comentaris

…  fa molt i molt de temps, una persona petita i un mur que l’encerclava.  Per més que cridés, la seva veu no sortia més enllà de les parets. Per més que saltés, mai arribava a pujar més amunt del mur que l’envoltava. Per més que ho intentés, sempre quedava allí tancada. La petita persona, però, no es cansava mai de cridar, de saltar i de pensar com en podia sortir. Si això fos un conte, segur que una fada padrina o un nan o un mag apareixerien per donar un cop de mà. Però no és cap conte, ni cap faula. Un bon dia, va pensar que fent un forat a la paret, si bé no podria sortir d’aquell cercle de pedra, com a mínim hi podria mirar a través seu, i, amb el temps, potser podria fer ressonar la seva veu a fora, i amb més temps, qui sap si podria ser prou gros com per treure-hi una mà, un braç, inclús tot el cos. I va començar a gratar la pedra, sense deixar de cridar, sense deixar de saltar, perquè, al cap i a la fi, mentre no pogués travessar el mur, la persona petita no pensava pas donar-se per vençuda.

Relats conjunts: Saturn devorant un fill

•Juliol 8, 2010 • 3 comentaris

SATURN DEVORANT UN FILL. Goya, 1819- 1823.

Mai l’havia mirat amb perspectiva. Ja no veig aquell gran home, aquell gegant que em feia por de petit. L’havia d’admirar, respectar, tèmer, si no volia ser cruspit i quedar reduït al no-res en la seva presència. Però, ara… tot és diferent! No m’enganya. Puc llegir molt més enllà, entrar dins seu i veure  com és de grotesc. La seva monstruosa deformitat només el fa, davant els meus ulls, un ferm candidat a formar part de la galeria de personatges del circ freak. Ara sóc jo qui agafa dimensions extraordinàries i ell ho nota. S’ho llegeixo a la mirada perplexa i curiosa. Sóc tan lluny d’ell, tant! Volia acabar amb el seu temps. A la butxaca hi ha qui reclama, qui exigeix… però, no. No ho faré. No vull ser com ell. Em mira i ho sap. El seu rostre es deforma sota la certesa de que aquesta nit serà la seva darrera nit de glòria. Que demà només tindrà el regust amarg del record. Ja no quedarà res del colós que va ser. I, tot d’una, esclato a riure…

Relats conjunts, juliol’10.

(ve d’aquí)

A glopades…

•Juny 9, 2010 • 4 comentaris

… Tot va així. Un glop i un altre glop, i la vida es consumeix a glopades. Hauré d’agafar-me fort, tancar la boca, prèmer els llavis i respirar.

Tinc tot de notes en tovallons de paper de bars. La tinta mig esborrada, la lletra distorsionada. Avui ho he revisat. Les velles costums no sempre s’han de perdre, m’hi posaré de nou. No m’agrada cap mena de parèntesi imposat.

Versions en blau…

•Mai 11, 2010 • Feu un comentari

NU FEMENÍ

Hi ha una dona blava. D’un blau impur, contaminat de carn, de roig, de brut. La dona és una dona. És un puny, una estaca, un pou, un cim, un cúmul, un arbre de dona. “No tinc res”, diu, perquè ho té tot: un cos sòlid i massís, uns cabells com una túnica, uns pits que marquen el sentit de l’espai i el pas precís del temps a sobre del seu ésser, uns peus (quasi inexistents, perquè s’esmunyen al no-res que els mossega des de sota) junts i consagrats a ella, unes mans amples que s’obren per dir “aquí sóc jo, aquí em tinc. Jo, la dona blava, l’esperit”, la dona estaca que respira en el pes del seu cos. La dona jo, la dona tot, la dona clofolla de si. “I tu?”, t’increpa. “Tu tens el teu espai? Has destil·lat un aire i una llum blava? Ets titella, capitell? Et vens? Ets prostituta?” Ella és cariàtide, columna que s’aguanta a si mateixa: la dona que porta l’espai que la comprèn. Blavor que la sosté, que la genera, blavor sempre, certesa, germen, vòrtex de llum ferida. Perquè la seva consciència de ser és dolorosa; per això la sang taca la llum, que no pot ser absoluta, sinó fang viu que corre i excava i estreny el seu món palpable. “Jo sóc.” Ens ho diu amb humilitat i amb altivesa: “Només em tinc a mi.” Dona lliure. “Aquí em tinc, ara.” I els seus llavis són blaus de tant tancar-los, de massa coses per dir: “sóc”, amb els ulls; “jo”, amb les cuixes; “puc”, amb el ventre; “orgull”, amb els pits; “aquí”, amb el coll, i, amb els cabells, “sóc lliure, ho tinc tot”. Perquè ella sí que té sentit, en la seva estructura de dona dreta que s’ofereix a si mateixa. Densitat d’existència. Fantasma, miratge. El seu blau és l’eternitat. Blau brut de cos. Una dona nua, seva.


Josep Palau i Fabre. Teoria dels colors. Poemes de l’alquimista.

Missatges a la deriva…

•Mai 3, 2010 • 2 comentaris

… Tenim quelcom de nàufrags. Escrivim i llegim arrencant paraules i llançant-les lluny. En alguns moments ens agafem als escrits com si fossin petites fustes, desitjant trobar alguna mena de salvació. En d’altres, aquests escrits semblen pesar tant que sabem del cert que si continuem apretant-nos contra seu només ens enfonsarem. Seguim a la deriva, estranya i capritxosa, a voltes volguda i a voltes ignorada. Ens perdem i confonem el raig que ens crema a la cara amb la pluja que ens colpeja el rostre. I continuem derivant, sentint la dolçor del somni que ens tanca les parpelles i ens acarona els pensaments.

Se escribe

como se lanza botella al mar

soñando en una playa

con un lector, una lectora.

Pero cuando por azar de los vientos

y la conjunción errática de los mares

la botella navegante llega a la orilla

y alguien la recoge

-lee el mensaje-

hay que confesar: quien envió el mensaje

está ya en otra cosa.

Cristina Peri Rossi. Mensajes,

dins de Runas del deseo. Antologia poética 1921- 2004, Universidad Autónoma Ciudad de México.

Arriba divendres…

•Abril 22, 2010 • 2 comentaris

… Tota la setmana que ja fa olor a llibres i roses. I si normalment tots esperem amb ganes el divendres, aquest cop encara més. Demà ens arriba un divendres laboral de tarannà festiu. Diria, i potser és molt dir, que pels immersos en el món del llibre, malgrat tota la feina i el cansament que comporta aquesta diada, s’omplen d’aquest quelcom especial que la fa diferent, única. I tot i que penso fermament que les llibreries s’haurien de visitar tot l’any, que el fet de llegir no hauria d’estar reduït a un dia i que regalar i rebre llibres és sempre un plaer, Sant Jordi és Sant Jordi. Una diada on tothom acaba duent roses i llibres sota el braç, a la mà o a la bossa. On ve de gust passejar entre les parades, aturant-te aquí i allí. I si t’has decidit al darrer moment, la cua mai sembla tan llarga com en d’altres ocasions.

… Arriba divendres i les llibreries, els llibreters i les llibreteres ja tenen totes les novetats que han arribat a temps, han omplert el seu fons i han fet la seva pròpia llista de recomanacions.

Arriba divendres i els escriptors i les escriptores ja saben la seva ruta de signatures, tenen preparats els bolígrafs i saben que serà un dia ple d’anècdotes.

Arriba divendres i els lectors i les lectores o tenen clar quin llibre regalaran o es deixaran dur per aquell o aquell altre suggeriment o descobriran un llibre diferent motivats per mil i una raons.

Arriba divendres… bona diada, bon Sant Jordi!

Són moltes les recomanacions, suggeriments i llistats que apareixen aquests dies en tots els mitjans de comunicació: Crònica.cat, Òmnium Cultural, CiutatOci, VilaWeb, Laie, Món de llibres, Diari d’un llibre vell, La ciutat invisible, i molts i molts més.

Il.lustració Lydia Fortuna, Cartell de Sant Jordi per la secció infantil de la Biblioteca Pública de Tarragona.