Hi havia una vegada…

…  fa molt i molt de temps, una persona petita i un mur que l’encerclava.  Per més que cridés, la seva veu no sortia més enllà de les parets. Per més que saltés, mai arribava a pujar més amunt del mur que l’envoltava. Per més que ho intentés, sempre quedava allí tancada. La petita persona, però, no es cansava mai de cridar, de saltar i de pensar com en podia sortir. Si això fos un conte, segur que una fada padrina o un nan o un mag apareixerien per donar un cop de mà. Però no és cap conte, ni cap faula. Un bon dia, va pensar que fent un forat a la paret, si bé no podria sortir d’aquell cercle de pedra, com a mínim hi podria mirar a través seu, i, amb el temps, potser podria fer ressonar la seva veu a fora, i amb més temps, qui sap si podria ser prou gros com per treure-hi una mà, un braç, inclús tot el cos. I va començar a gratar la pedra, sense deixar de cridar, sense deixar de saltar, perquè, al cap i a la fi, mentre no pogués travessar el mur, la persona petita no pensava pas donar-se per vençuda.

~ per manuscrits a Setembre 29, 2010.

4 Respostes to “Hi havia una vegada…”

  1. La persona petita és una lluitadora, i només per això ja sabem que se’n sortirà. No seu en un racó, no es queda lamentant-se d’estar empresonada. Crida i mira d’escalar els murs. Però a més ha trobat una altra manera de lluitar. Aquest forat s’obrirà. És qüestió de temps que la llum comenci a entrar per l’escletxa.

    T’he dit que m’agrada molt aquest lloc? El blog vull dir, no el mur de pedra. M’agrada passar-hi encara que sigui cada tant temps.

  2. No pots imaginar-te el bé que em fan les teves paraules! A mi m’agrada molt que t’agradi i que diguis la teva en aquest espai. Moltes gràcies per ser com ets, de debó. 🙂
    No sé què dir-te, de vegades crec que per un estrany atzar, hi ha persones que lluiten i la seva lluita, tossuda i anònima, queda en un no-res. I no vull pas dir que no s’hagi de lluitar. Però és que en més d’una ocasió, per més que un cridi, salti o grati, els esforços no condueixen a res. Ignoro quina és la solució ideal, és més, crec que no n’hi ha. Però, penso que encara que no condueixi a res, cal intentar-ho, si més no per no acabar ple de recriminacions per tot allò que no s’ha fet i es podia haver fet. Darrerament, hi ha moltes persones petites envoltades d’un mur, i dins d’aquelles parets, es van consumint. Hi ha alguna cosa que es perd en el camí…

  3. Ningú no sap com sortir-se’n d’aquestes situacions, i no hi ha claus ni consells per fer-ho. Jo no et puc ajudar a tu i tu no em pots ajudar a mi, perquè cadascú té les seves lluites. O sí, a veure, ho deia de manera genèrica, normalment no podem ajudar un altre, qui sap si tu i jo sí que podríem ajudar-nos en els nostres casos concrets. El que està clar és que tots tenim la nostra motxilla més o menys plena, i de vegades ens cansem de portar aquest pes, però com que ningú no pot carregar-lo per nosaltres, ens tornem a aixecar i seguim caminant. Caminant i omplint la motxilla amb més coses, però estranyament, en comptes de costar-nos més cada cop, aprenem a transportar-la millor mica en mica.

  4. Potser sí que aprenem a transportar-la, i si més no, ens hi acostumem…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: