Aixeco el dit…

… La neu ho cobreix tot. Va començar a nevar ahir vespre i sembla com si encara no s’hagués aturat. Les volves de neu van variant de gruix, d’intensitat, de freqüència i de mida. Neu recent, neu fresca cobreix la neu transformada. En el mantell blanc que tot ho tapa, els metamorfismes de la neu es van succeint aliens a les mirades. Neva i sembla que no vol parar. Som en la primera quinzena de març i està nevant com no havia vist nevar aquest hivern.

… Però no volia parlar del temps. No volia recòrrer a converses d’ascensor.

… No.

… Encara no he trobat les paraules, o potser sí que les he trobat i em manca el valor per donar-hi cos i forma, so i to. Se’m queden aturades a mig camí. Arrenglerades de qualsevol manera, sense ordre. Amuntegades. Apilades. Ocupant el poc espai que hi ha. Aixeco el dit amb el desig de parlar, de dir i de cridar. Però el gest queda aturat i perd el sentit.

… Continua nevant. El vent juga amb aquestes estrelles, plaquetes, agulles, grànuls, que es van dipositant sobre el gruixut mantell blanc que ho cobreix tot, desdibuixant formes, fent cada cop més homogènies les línies. I jo, des de la finestra, aquest cop aixeco el dit i començo a escriure en el vidre glaçat tot allò que voldria cridar, dir i parlar.

Il.lustració Rébecca Dautremer.

~ per manuscrits a Març 8, 2010.

3 Respostes to “Aixeco el dit…”

  1. Em resulta estrany veure que a tu et costen les paraules. Ni que parlis una desena part de com escrius, ha de fer bo escoltar-te.

  2. si quan no trobes paraules escrius així, quan les tornis a trobar serà més que magnífic.

    a mi també fa dies que se m’escapen…

    una abraçada!

  3. Bé, inclús ara em costa trobar paraules pel teu comentari, XeXu, segurament perquè vull fugir de tòpics i no vull caure en manifestacions ni en reclams… Potser per mancances, per cuirasses, per vergonyes, per manca d’ordre, per la situació, pel moment, per tot o per res, les paraules queden caòticament barrejades amb aquell neguit que oscil.la entre el silenci i el crit, bategant amb força, creixent sense mesura, trobant-se cenyides per unes parets que limiten un espai que sembla fer-se cada cop més petit… no ho tinc clar, però sé que les paraules s’estrenyen i no acaben de brollar…

    Tens raó Elur, hi ha cops que semblen fugir, que quasi les pots roçar amb la punta dels dits, però que no les pots tocar… paraules com papallones, sembla sortit d’un poema o d’un conte… seguint amb aquesta imatge, també podriem parlar d’aquelles paraules tancades en la crisàlide, vives, latents, però que no acaben de trobar el moment final de la metamorfosi i continuen closes…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: