Relats conjunts: El fumador de Juan Gris

 

 

 

 

 

 

 

 

EL FUMADOR. Juan Gris 1913.

Lentament, em deixo caure. La meva esquena frega  la paret mentre inicio el moviment de descens. La suor freda, amarada a la pell, dificulta el lliscament. Però, finalment, arribo al terra i em quedo allí, sentat, amb les cames estirades, els braços inherts, i la mirada fixa, buida. Passa el temps. No ho sé, minuts, hores, una eternitat. El fàstic es remou dins meu, vol sortir, però no es mou. Tota la meva força, la meva vitalitat, s’ha fos, ha desaparegut. No sé com ni perquè, moc un peu, després la cama, i el so de vidres trencats em fa adonar que un dels grans miralls s’ha trencat. A cada fragment, un reflex, una peça distorsionada del trencaclosques del seu rostre. No ha perdut el seu barret arrogant, ni el seu posat de superioritat, ni… i no puc evitar la convulsió que em sacseja ferotge per esclatar en una rialla. A la boca encara hi té la cigarreta, espurnejant, viva. Allargo la mà i li prenc, me la poso als llavis i xuclo, amb delit, amb plaer, amb la necessitat i l’urgència de qui beu després de dies sense aigua, de qui menja després d’un llarg desdejuni. I no menteixo si dic que, la millor cigarreta que m’he fumat en la meva vida és la que duia fins fa res el malparit que he mort!  

 Pels relats conjunts, setembre’09.

~ per manuscrits a Setembre 20, 2009.