I l’Emma Bovary va quedar fixada en la tradició…

 

 

 

 … Com un ocell en una gàbia, l’Emma topava amb la realitat. Mentre milers de fulles roges i daurades formaven una catifa als seus peus, somnis romàntics de dames i cavallers s’enlairaven entre els barrots. Els seus pensaments i les seves vivències van deixar un rastre de ploma i de tinta negra. Negra com la bilis que l’omplia, que la feia oscil.lar entre idealismes exagerats i profundes malenconies. Un cop rere un altre, les decepcions i el desengany, la consumien en aquella presó forjada pel contrast de tot allò que volia i la insatisfactòria realitat que l’envoltava. La seva ànima, el seu esperit, desitjava fugir, allunyar-se de tot, ser la gran heroïna protagonista d’una meravellosa trama. Però l’Emma, dual i ingènua com era, només es va convertir en la protagonista de la seva pròpia tragèdia.

Era un món abrandat d’amors i d’amants, d’enamorades, de dames perseguides que es desmaiaven en uns pavellons solitaris, de cotxers assassinats als hostals del trajecte, de cavalls rebentats a cada pàgina, de boscos frondosos, de trasbalsos sentimentals, de juraments, de sanglots, de llàgrimes i besades, de barques navegant al clar de lluna, de rossinyols refilant en les arbredes, de senyors valents com lleons i dolços com uns anyells, uns senyors virtuosos, constantment ben abillats i que ploraven com unes magdalenes. A quinze anys, doncs, Emma es passà sis mesos empastifant-se les mans amb aquesta pols de les velles sales de lectura.

Gustave Flaubert. Madame Bovary. Ed. Proa.

Pintura de Claude Monet, El pont japonès, 1923.

~ per manuscrits a Octubre 30, 2008.

2 Respostes to “I l’Emma Bovary va quedar fixada en la tradició…”

  1. La tardor en els colors de Monet i en el retrat de la Bovary són plenes d’spleen. Em fas recordar uns versos de Baudelaire (Spleen, LXXVIII) en el genial recull de “Les flors del mal”, on el món no és res més que una olla on tots i tot bull, on tot es barreja i tot es cou:

    Cuando como una losa pesa el cielo plomizo
    sobre el alma gimiente de un largo hastío presa,
    y que abrazando el círculo de todo horizonte
    vierte un día más negro y triste que la noche;

    cuando en húmeda celda la tierra se convierte,
    donde, como un murciélago, la Esperanza revuela,
    golpeando los muros con sus alas medrosas,
    y dando en los podridos techos con su cabeza;

    cuando la lluvia extiende sus inmensos regueros
    imitando las rejas de una vasta prisión,
    y de infames arañas un pueblo mudo tiende
    sus telas en lo más profundo del cerebro,

    las campanas de la furia saltan súbitamente
    y lanzan hacia el cielo un aullido horroroso,
    igual que los espíritus errantes y sin patria
    que se echan a gemir obstinados y largos.

    Au! A passar una bona castanyada, l’ambientació ha quedat lligada, i és que tot quadra o acaba quadrant ;p
    Petons

  2. L’spleen banya moltes paraules i imatges. Preciós el poema escollit, gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: