La transformació de Dafne…

 

… En la fugida, la bella nimfa prega i queda transforma per sempre. Ella perd voluntàriament la seva aparença humana. Veu com el seu cos queda envoltat d’escorça, els seus braços es tornen branques i fulles els seus cabells, mentre els seus peus es fixen a la terra i arrelen. En el ben mig del tronc, encara batega un cor quan les mans del perseguidor acaricien el que abans era un cos de dona i, davant la impossibilitat del desig, ell escull el llorer com a símbol. Però, si el cor va continuar bategant per sempre més, si la nimfa dels boscos transformada continuava pensant i sentint, si aquell no-retorn demanat al déu riu, amb el temps, va ser una càrrega massa pesada, tot això, ho ignorem. Només sabem d’ella el que la literatura clàssica i els mites ens han dit a cau d’orella, i hem oblidat a la noia que va quedar tancada rere l’escorça, fixada a la terra i amb els braços i la mirada clavada al cel, mentre fugia del seu perseguidor. 

El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l’esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant·la, aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada».

Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d’arbre. Només queda d’ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant·la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; (…).

Ovidi, Metamorfosis, I.

(publicades a La Magrana i a Quaderns Crema).

Escultura de Gian Lorenzo Bernini, Apol.lo i Dafne, 1625.

~ per manuscrits a Octubre 22, 2008.

2 Respostes to “La transformació de Dafne…”

  1. Preciós escrit. Simplement preciós.

  2. Sempre m’he preguntat si ella no es va penedir de la seva petició…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: