Dona de sal…
… I l’aigua l’havia desfet. S’havia endut part d’ella, barrejant aquella blancor amb el fang brut i fred de la terra. El temps la va endurir, primer per fora, més tard per dins. Només era un munt de sal bruta, barrejada, tacada… ignorada. Però un dia, sense saber com ni per què, unes mans la van recollir. Amb cura la van triar, separant cada gra de sal de cada gra de terra. Mai més podria recuperar la seva forma original. Ara en tenia una altra. Es mirava sense reconèixer qui era aquella imatge que el mirall li retornava. Havia d’aprendre, cada contorn, cada ombra, i fer-se seu aquell reflex.
Ooooh! Has tornat! Que bé llegir-te, ha estat una molt agradable sorpresa trobar-te. I a la teva manera, prudent, reposada, sembla que dónes bones notícies… estic content. Espero que, amb una altra forma, i sobretot amb bons ànims pugui tornar-te a llegir més o menys sovint. Ben tornada… o almenys ben retrobada per aquest cop…