Ja veus…
… Continuo com sempre. No puc dir massa més, que ja és molt dir en aquests temps que corren. Perquè una cosa és segur: corren. I és que el temps em fuig, em cau , s’escola, i sembla anar revolucionat o potser és que jo estic aturada, com si una àncora em tingués fixada, vés a saber on! No he deixat mai de fer el que feia. Simplement he continuat amb aquell jo, el que més m’omple, sense que això vulgui dir que aquest jo no m’ompli. I, tot d’una, he sentit enyorança. D’aquella que et deixa un regust agredolç i he tornar a mirar-me en aquest mirall que creia oblidat, però que mai ha deixat de reflexar una part de mi.
Doncs jo també segueixo llegint-te, ja veus, quan et deixes. No ets l’única que sent enyorança, ja que a tu també se t’enyora. Potser fora d’aquí tens una vida molt plena que t’absorbeix. Tant de bo sigui així, però això no treu que m’agradaria poder-te llegir més sovint. Amb el que dius avui m’adono que, en realitat, sé molt poc de tu, però la manera que tens d’explicar les coses que expliques és molt addictiva, per críptica, per peculiar i per personal. Res més, tu marques els temps, però nosaltres seguim per aquí.
No saps el bé que fan les teves paraules! Ets un encant, XeXu! Moltes gràcies per ser com ets i seguir on ets…