Vull ser una noia Yoshimoto…
… Manllevo i modifico una frase, i no em fa vergonya reconèixer que vull ser una noia Yoshimoto. No vull trobar el final de l’arc de Sant Martí, ni ser besada pel príncep, ni fregar la llàntia meravellosa, ni convertir-me en escuma de mar, ni patir encanteris, ni veure com les bones accions sempre són compensades amb escreix per l’acció d’una vareta. No. Vull tenir pors i dubtes, enfrontar-me cada dia amb el reflex del mirall, plorar fins que el cor quedi sense llàgrimes, riure fins que la panxa arribi al límit de la seva resistència, beure per ofegar el temps, trobar-me davant d’una cruïlla, acceptar que tal i com hi ha la vida també hi ha la mort, creure que les essències d’aquells a qui estimo sempre les duré dins meu, no com una càrrega sinó com una companyia. Sí. I tenir sempre present que les coses, són com són.
No he llegit mai res de Yoshimoto i espero que em recomanaràs si val la pensa llegir-ne alguna cosa, encara que sospito que em diràs que sí. En tot cas, m’agrada el que dius, el que vols és ser humana, viure. I viure comporta tot un seguit de traves i impediments, però té moltes coses que valen la pena, i aquestes són en el que ens hem de fixar. Sí, les coses són com són. Que tinguis sort en aquesta croada de viure.
Doncs, la veritat, no sé si t’agradaria (no em preguntis per què). Val a dir, però, que llegir-la té el seu moment, bé, sempre he pensat que tots els llibres tenen el seu, aquell que és òptim i quan l’encertes pot arribar a ser genial.
Però si mai li vols donar una oportunitat, potser comença per Kitchen…